Fa un temps, la xarxa es dividia entre aquells que escriuen un blog, un bloc (acceptat pel TermCat) o una bitàcola, com a traducció de la paraula anglesa weblog. El lingüista Gabriel Bibiloni argumentava prou bé la defensa del “blog” en un article. La catofera, un neologisme que va utilitzar per primera vegada Toni Ibañez, n’anava plena d’aquesta polèmica i mai no s’ha arribat a cap quòrum. És a dir, que cadascú fa servir el mot que més li plau. Per exemple, per tradició, el meu és un bloc, però hi escric posts i no em feu dir per què. “Volem que en català, el símbol de l’arrova @, es digui Cargol”. Aquest és el descriptiu grup de Facebook d’una iniciativa que un advocat de Lleida, Ramon Arnó, ha posat en marxa i que també té un web: http://www.caragol.cat. És a dir, demanen que “caragol” sigui el substitutiu en la llengua oral catalana del castellà “arroba” o l’”arrova” catalana segons el diccionari de l’Enciclopèdia catalana o el DIEC de l’Institut d’Estudis Catalans -però no segons …

Vet aquí en Sean Connery, ex James Bond, mirant de reüll vés a saber qui o què, acompanyat d’un Louis Vuitton en una platja d’un lloc remot. No fa gaire que la Elle o la Marie Claire duien aquest anunci entre les seves pàgines, així que imagineu-vos quant ha de desembutxacar el target per fer-se amb un d’aquests.  Rita Barberà -noia Bond no, però sí alcaldessa de València- també en té un, o més d’un, segons El País. O tenia un Louis Vuitton, fins que l’ha hagut d’amagar al fons de l’armari perquè el cas Gürtel -cinturó en alemany- l’acaba d’esquitxar.“Santa Rita, Rita, lo que se da no se quita”. Esperanza Aguirre, que recentment ha declarat que “estima els catalans” (tot i que això es mereix un escrit a banda) ho té ben clar i torna les “coses valuoses” que li regalen i que s’està de menjar cireres regalades no fos cas que la relacionessin amb la trama de corrupció. Podria ser que el poble tingués el govern que es mereix, un argument força raonable. No obstant, …

L’asturià Fernando Alonso les estava passant magres a bord del seu bòlid. Havia sigut el rei de la Fòrmula 1, ara ja no, i això que el noi s’esforça -com als entrenaments lliures del dissabte, que va quedar segon-, però cert ressentiment i menyspreu, i la mala sort, fan que no aixequi cap. Els altres pilots, a qui sempre els ha mostrat el seu respecte, li passaven (i li passaran) per davant, sense pietat de deixar-lo enrere, i encara algun gosa queixar-se de favoritismes, i que té els mateixos mèrits que ell per arribar on ha arribat. Alonso sap que la cosa no va bé, tot i que la seva escuderia li va prometre un cotxe nou adaptat a les seves necessitats, amb kers i d’altres floritures, i ha esperat dates i dates. Ara tothom comenta, critica i opina, però ningú no entèn què li passa a aquest noi i el kers, que no tira gaire, pel que sembla. En aquells moments, TV3 va deixar d’emetre el Gran Premi d’Alemanya, i acte seguit, el van …

Fa un any, parlàvem de Camp de Tarragona 2.0 en un dels apunts sobre periodisme d’aquest bloc. Avui, encara no hem arribat a cap quòrum sobre si li el que trepitgem és el Camp de Tarragona o el Camp, sense aposició, per aquelles reivindicacions anteriors al juantxisme. Tot i així, no amb la mateixa velocitat amb la que l’AVE llisca per les comarques tarragonines, però sí amb pas ferm, apareixen nous mitjans de comunicació digitals i d’altres apostes, que tot just el 2008 naixien, es consoliden i, amb periodicitat, hi afegeixen nous elements que permeten el feedback (essencial) i la trobada en un mateix lloc dels qui vivim en aquesta terra meridional de denominacions d’origen, amb inquietuds de conèixer el que passa prop de casa, i no tan sols el que s’esdevé (i es decideix) a Barcelona o Madrid. De fet, aquest mes de juny el setmanari El Pati, de referència a les comarques de l’Alt Camp i la Conca de Barberà, es deixava de publicar en format paper (com el gratuït Aquí) i el municipi de Valls …

Aquest bloc sempre ha tingut la voluntat d’apropar els petits detalls amb què convivim, que se’ns passen per alt, i que han de tenir un cert reconeixement (o calúmnia, segons el cas). La IV entrega de la saga de poesia urbana vallenca (vegi’s la I, la II i la III) la dediquem al mural que el dissabte passat acabava de pintar el Zenta (aquí la seva plana web, amb grafits molt vistosos) al carrer de la Cort. No hi falta detall: el campanar (el més alt de Catalunya), els gegants, els Tres Tombs, la calçotada i els Xiquets de Valls. Tot un artista. PD. Sé que falta un tros de mural amb la Colla Vella. No és res personal 🙂 No hi ha hagut manera de que la quarta foto volgués estar al lloc!