Staycation

Toc-toc. Hola? Perquè algú hi deu haver a l’altre costat de la pantalla (o no, però no us ho discutiré pas). De fet, el 40% dels catalans, segons el president de l’Associació Catalana d’Agències de Viatges, a RAC1, roman a casa durant les vacances. I l’altre 40%, com el senyor Obama -cruspint-se amb delit un con de gelat d’1 euro del McDonald’s, que es noti que s’estreny el cinturó- se’n va a una localitat a prop de casa, en aquest cas, a la costa de l’estat de Maine, a uns 900 km de la Casa Blanca.

En canvi, l‘altre 20%, se’n va lluny, com la senyora Obama, però com que ja sabem fil per randa on, com, quan, a quina festassa no va treure el nas i que el seu gelat de tres tipus de xocolata és quelcom més que passar-se pel folre l’austeritat econòmica, no hi incidirem més. Més aviat, ens interessa el primer perfil, el del qui es queda a casa (nosaltres, vés què hi farem), els qui no som creueristes ni ens esperen a les Pitiüses. Pel que explicava al juliol la premsa nord-americana, l’staycation (literalment, ‘quedar-se [a casa]’ i ‘vacances’ en anglès americà) és l’última dèria, amb àmplia acceptació arreu del món.

Sentim-nos afortunats, doncs, els qui practiquem l’staycation a l’agost. A més de ser l’última tendència pel que fa a turisme, contribuïm a la poc probable revifalla del producte interior brut i defugim de l’estrès de seguir el culebrot de l’estiu, el dels controladors aeris. Que no torni a caure la llagrimeta quan veiem en Mikimoto vorejant una piscina de luxe a Dubai, ni amb els Callejeros Viajeros, Fiesta Fiesta, Ola Ola, Españoles por el mundo i d’altres abundants succedanis del gènere factual a les graelles de televisió. Ni que tampoc ens venguin la moto dels destins d’una primera dama. Que les nostres vacances a casa, poden ser més presidencials que les de ningú. Yes, we can!